Crònica St. Llorenç Savall

El dia es va llevar fresquet, i a un quart de 7 ja érem dins dels cotxes una vintena de valents direcció a St. Llorenç Savall. És diumenge de cursa. Són les vuit del matí i ja tenim tots dorsal. Els nervis, en augment, estan controlats. Avui n’hi ha uns quants que s’estrenen, la primera mitja. Escalfem una miqueta i apa, a passar el control de sortida. Falten menys de 5 minuts i els nervis ja estan ben caldejats. Sense més dilacions, el tret de sortida. El dia es va llevant amb uns nuvolets prims i baixos que es confonen una mica amb la boira, però que no ens farà gaire la guitza. Els primers quilometres cauen sense pena ni gloria, tot i que ja ens hem menjat una primera pujada que ens ha posat a tos una mica al nostre lloc.

Tot vorejant el riu Ripoll, el punt més baix del recorregut(430m), cal fer una mica de cua, però ja va bé, així recuperem que només en portem 5. Comença l’atac al Coll de Palomeres(564m) i les cames ja es queixen, puja molt i molt. Val a dir que el sol comença a escalfar la muntanya i entre la vegetació hi ha aquella llum verdosa de conte, que aporta una sensació mística al tema. Un cop dalt del coll el camí es manté mes o menys pla per recuperar i preparar l’atac al Coll Gavatx(681m). En aquest punt en que ja portem 8,5km els camins de la marató i la mitja es separen, els de la marató segueixen pujant, però a la resta ens regalen una baixada tècnica molt maca i molt ràpida. Des d’aquí baix ja es poden veure els primers com enfilen cap a Era Ventosa(735m) pujant per un corriol que fem caminant, doncs ja hem arribat a la meitat i el cos es comença a queixar de veritat. La pujada és dura, però la cresta d’Era Ventosa ens regala unes vistes que fan por de veure, espectacular.

A partir d’aquest punt, el més alt de la cursa, un corriol ens porta fins al Castell de Pera(667m) i des d’aquí una carena que ens va baixant suaument per una tundra plena de fragàncies i teranyines plenes de rosada que li donen aquell punt místic que et sembla que estiguis corrent per un paisatge de fantasia. És una carena prou ample i en la que, mentre les cames donen, es pot avançar  còmodament

Així que després d’una bona estona de corriol amunt i reguerot avall, els quilometres han anat caient i només en queden 5. L’esquena, les cames i altres `parts del cos que un creia insensibles al dolor clamen a crits que paris i descansis, però falta tant poquet, i és tot tant bonic, que el cor encara te prou força per moure’t.

La darrera pujada sembla que se’ns menja a tots, ja fa estona que ningú xerra i la gent es concentra per seguir pujant aquesta pista infernal. Una parella d’espectadors ens espera al final de la pujada per anunciar que ja queda menys d’un quilòmetre, i tot de baixada. Aquesta vegada tenien raó. Són els darrers 70m de desnivell per un corriol entre els arbres que ens porta directament a St. Llorenç, una baixada d’escales i, gràcies als ànims dels espectadors, un esprint final fins a passar la porta amb un penúltim alè, el darrer és per mirar el temps. S’ha acabat, ho hem aconseguit.

Aquí estant, entre massatges, begudes, entrepans i algun que altre estirament, ens anem trobant tots altre cop, com era d’esperar tots em arribat amb la les cames cansades, però amb aquella cara il·luminada que no deixa cap mena de dubte, ens ho em passat pipa.

Tottu.