Son les 7 del matí d’un diumenge fred. Avui és el dia de la duatló, la meva primera de l’any. Ja em tocava!
Desperto en David, la meva parella incondicional de suport que sempre està quan el necessito. En principi m’acompanyava per fer la cursa, però per temes de salut no la podrà fer… em conformo, quin remei!
Em deixa la seva bici, perquè és un pel més lleugera, m’anirà molt bé, li poso les meves cales, i bici cap al cotxe.
El sol està present, el fred em posa les piles i en una horeta ens plantem a la part alta de Blanes. És fàcil d’arribar i ja es veu algú participant, nomes se'ns veuen els ulls, tots anem ben tapats.. el termòmetre marca 0ºC… BUFF quina rasca! Sort que estic feta per l’hivern!!!
Agafo la dorsal ( a penes hi ha gent), poso la bici al lloc on toca i de sobte em trobo amb en Joan Capdevila que per casualitat li toca dos llocs més enllà d’on sóc jo.
Ell ha vingut amb en Xavi, ha sigut una sorpresa trobar-nos. Compartim opinions variades sobre el circuit i l’equipament que portarem, fa tan de fred que un no sap que posar-se!! En Joan em deixa la camiseta del Burriac Attack, ja que ells dos la porten. Ara si que som el trio tralara! Quin goig!
• Primera transcissió: xute de power bomb i a pedalejar, em dic a mi mateixa:- veurem el circuit i les muntanyes de Blanes com son?- Una pujada progressiva que comença per asfalt, passem pels masos i camps oberts, s’agraeix. Estic recuperadíssima i apreto, comença el bosquet, tinc ganes de perdre'm per camins i corriols tinc ganes d’avançar i descobrir el que hi ha més enllà, estic divertint-me molt.
Comença un corriol amb un pendent que sembla que no, però fa baixada, em deixo anar….: - la bici del David.. no és la meva (ui, ui, ui … passo un obstacle, i un darrera l’altre…) - vaja corriol!!! no tinc temps de pensar, nomes d’actuar, la bici va fina… mooolllttt fina, tant!!!! que la gent que baixa amb prudència
Vaig fent, passo a una parella d’amics, que s’estan explicant la vida i miracles, estic una estona davant d’ells i escolto el murmureig….
És una cursa plena de sensacions i l’ha visc intensament.
Tan intensament que en un dels corriols, al km 10, m’embalo i al tocar el fre per reduir la velocitat, la bici em fa el cavallet provocant una caiguda (m’imagino que de pel·licula…) salto pels aires i aquesta vegada qui rep el cop directe és la meva cara, contra el terra. Sento que el cervell se'm mou, m’espanto perquè no sé com m’ha quedat la cara, l’instint em fa moure la bici i apartar-me a un costat del corriol perquè no se’m emportin. No paro de dir en veu alta- m’he fet mal, m’he fet mal - . De tres xicots que passen, ningú para, estan massa enfeinats amb la baixada tècnica, desconec si és ignorància pura o simplement que la cosa no està com per parar. Jo segueixo asseguda, sense actuar, estic un pel atontada.. de seguida apareix un dels nois de la parella d’amics que havia deixat darrera, em mira i em tranquilitza, em comenta que no hi ha sang. És quan penso- anem bé, doncs, aleshores, puc seguir, l’acabaré!!, pels meus que l’acabo-.
El compte kilometres em diu que queden
• Segona trasncissió: canvio la bici per les bambes. Un dels organitzadors, m’anima i crida: - va, ànims!!! que encara estàs viva i hi ha hi ets!!!-
Entrant al box, veig en David, em fa molta il·lusió, li dic que m’he fet mal, que no es preocupi, que ara nomes queda la recta final i ja l’acabo.
Em proposo correr tant com pugui, i en uns minuts ja entro a la meta, on m’abraço amb en David i em trobo amb els meus companys Joan i Xavi, dutxadets i menjant-se la botifarra de rigor.
En resum, em dirigeixo a casa “magullada” però satisfeta per haver-la acabat. Una vegada més em demostro a mi mateixa, que voler és poder.
Us adjunto el link de la cursa on veureu el perfil i les classificacions
(7na en la categoria femenina, i jo que pensava que seria l’ultima…. La proxima m’encantaria fer pòdium, je,je)
http://www.triatloblanes.com/?page_id=1175Olga M.
