divendres, 16 de desembre de 2011

Cap nen/a sense joguina

Aquest any volem repetir l'èxit que va suposar la recollida de joguines que vam fer l'any passat. Recordeu que desgraciadament el Tió i els Reis Mags s'obliden de passar per algunes cases i des del Piri volem posar-hi remei en la mesura del possible.

Han de ser joguines noves o en bon estat. Les podeu deixar al Piri fins el dia 30 i nosaltres ens encarregarem de portar-les a organitzacions que les repartiran entre aquells nens que més les gaudiran. Ànims, donem un cop de mà a aquells que més ho necessiten. Moltes gràcies i bones festes!!!

dijous, 1 de desembre de 2011

Spiridon

Finalitzada la temporada de TRAIL aquest ha sigut el resultat:
- Sub campions per equips al circuit català de curses de muntanya
- 4 corredors entre els 10 primers classificats a la general del circuit ( 2º,3º,5º i 8º)
- Jaume folguera 4º classificat general al circuit de curses d'ultraresistència.
- Javi delgado Campió a la general, campió categoria élit i categoria Veterà del circuit de curses de muntanya a les terres de l'Ebre ( ho ha guanyat TOT!!!!!!!!!!!!!!!!).

dilluns, 14 de novembre de 2011

La Romeufontaine

BURRIAC XTREM 2011

Aquest passat diumenge dia 13 de novembre, s’ha disputat la 9a Cursa de Muntanya Castell de Burriac “Trofeu Pere Asturiano”, ara més coneguda com la BURRIAC XTREM 2011, organitzada pel Grup de Muntanya d’Argentona, que era l’última prova del 9è. Circuit Català de Curses de Muntanya de la Federació d’entitats excursionistes de Catalunya (FEEC).
Abans de començar la prova, un fort ruixat va marcar l’inici de la cursa, el qual va produir problemes de subministrament elèctric a tota la infraestructura que hi havia a la plaça Nova, punt de neuràlgic de la BURRIAC XTREM 2011. Aquesta circumstància va provocar un petit retard a la sortida.

Però al final, el dia va ser perfecte per què els 387 participants (351 corredors i 36 corredores), que van prendre la sortida, gaudissin d’una molt bona temperatura per córrer pels corriols (90% del recorregut) d’aquesta impressionant cursa, i xalar d’aquest meravellós entorn natural que està en el Parc Serralada Litoral, dins dels termes municipals d'Argentona i Cabrera de Mar.

El recorregut, de 24 kilòmetres 700 metres, amb desnivell acumulat de més de 2.500 metres, era el mateix de l’any passat, el qual, arran de les últimes precipitacions, estava en unes condicions excepcionals per la pràctica d’aquest esport.

La Cursa de Muntanya del Castell de Burriac sempre ha estat una de les curses més tècniques i dures de les que es fan fora de l’alta muntanya a Catalunya, sent cada cop més una de les curses obligades pel qui li agrada córrer per muntanya. La seva bellesa plàstica, envoltat d’una zona molt humanitzada, enamora a tots els corredors que la disputen.
Pel que fa als primers classificats en homes, cal destacar la gran lluita que va haver-hi des del principi per les places de podi. En Xavier Espiña (Centre Excta.Guissonenc), a partir del control núm. 4, situat sobre la Font d’en Quicu (km. 18), fins tot just llavors, no va poder imposar el seu ritme, això si, marcat molt i molt de prop per en Ahmed El Qayed (UEC de Tortosa) i en Javi Delgado (Ass. Esp. Centre Excta. de Vilassar de Mar). Durant tota la cursa, la diferència entre els tres corredors anava sempre als voltants del minut. Cal remarcar, i molt, la gran lluita que van mantenir per la segona posició en Ahmed El Qayed (UEC de Tortosa) i en Javi Delgado (Ass. Esp. Centre Excta. de Vilassar de Mar), fins ben bé a l’última recta abans de l’arribada, sent finalment el corredor de la UEC de Tortosa el que s’imposa per aconseguir ser segon en aquesta cursa.

Pel que fa a les dones, s'ha de destacar la gran cursa que ha realitzat la corredora de l’Unió Atlètica Terrassa, la Mònica Ardid, que des de el seu l’inici l’ha dominat amb molta autoritat i fins al final. En segona posició, a quasi deu minuts, ha quedat la corredora de l’Ass. Esp. Diedre, la Montse Martínez. La corredora del Club Excta. Uecanoia, la Lola Brusau, ha tancat les places de podi.

Uns quants integrants de la Selecció Catalana de Curses de Muntanya, actual Campiona del Món de Curses de Muntanya, van prendre part a la BURRIAC XTREM 2011.

Per últim, cal agrair la predisposició i l’excel·lent feina feta del Grup de Muntanya d’Argentona i tota la seva gent, aconseguint cada any posar el llistó més alt. 
CLASSIFICACIONS

General masculina

1. Xavier Espiña Martínez (Centre Excursionista Guissonenc): 2:03:17
2. Ahmed El Qayed (UEC de Tortosa): 2:03:57
3. Javi Delgado Lopez (Ass. Esp. Centre Excursionista Vilassar de Mar): 2:04:11

General femenina

1. Mònica Ardid Ubed (U.A.Terrassa): 2:25:10
2. Montse Martinez Guerrero (Ass.Esp.Diedre): 2:34:40
3. Lola Brusau Alos (Club Excta. Uecanoia): 2:39:10


Informació facilitada per en Miquel Banchs

dijous, 10 de novembre de 2011

Javier Delgado

Hola a tots i totes,

Informar-vos que Javi Delgado de l'equip Spiridon-Piri es pot classificar en primer lloc l'el Circuit Català de curses de muntanya.



El diumenge a la prova del Burriac Extrem necessita tot el nostre suport i ànims.

dilluns, 7 de novembre de 2011

CRÓNICA DE LA CURSA DE SANT JAUME DE SANT LLORENÇ DE SAVALL

Son les cinc del matí i sona el despertador,obro els ulls i penso que dintre de deu minuts tornarà a sonar,mentrestant li dono voltes al cap….”no sé si val la pena matinar tant per anar a córrer 10 km , si tinc muntanya al costat de casa per donar i vendre”…però ja he quedat amb l’ Eva i el Ramón, també penso amb tots els altres companys amb qui hem quedat a les piscines a les sis ….i amb tot aixó ja estic en peu  fent-me una taronjada  i unes torrades amb mermelada. 
A les 5:55  puntual com sempre el Ramon ja esta a la porta,recullim a l’ Eva a les 6 i ens trobem amb tot el grup devant de les piscines .L’ambient és alegre amb somriures , bromes i anècdotes sobre el canvi d’hora...ens fem unes fotos tots amb la camiseta del burriac fent pinya i cap a sant Llorenç. 

Arribem amb una mica més d’una hora , recollim dorsals, lavabos...etc, sembla que tindrem un bon dia assolejat i tot,que bé ja estic super animada.

La Maribel,la Mónica ,l’ Eva,el ramon i jo mateixa anem a la sortida de la mitja per fer fotos i animar als nostres companys...sense adonar-nos  ja s’ha fet l’hora i  ens preparem per la nostra sortida .


Son les 9:15 ,tots cridem 3,2,1,tallen cinta,aplaudiments, i cap amunt,de seguida arribem a pista de sorra i ens endinsem dintre del bosc,primer baixant una mica per desprès tornar a pujar i anar pujant, he perdut de vista per devant a la Maribel i a la Monica i per darrera a la Eva , el Ramon em tira ara i durant tota la cursa.

Al km.4,5 primer control i de seguida una pujada bastant forta fins l’hermita,desprès abituallament,aigua i endavant,continuem pasant per corriols i senders dignes d’un conte de fades.

A partir d’aquí pista de sorra,camps,rius....la baixada fins el poble molt maca també.Al arribar al poble ens diuen que ens quedan 2 minuts per la meta, i jo penso: “és la meva primera meta, si que ha valgut la pena matinar encara que sigui per tan sols 10 km” ,el ramon m’agafa de la mà i entrem junts.....m’ho he pasat super bé.

En un minut arriba l’ Eva agafem un entrepà de fuet i un aquarius i ens posicionem per veure arribar als nostres companys de la mitja i animar-los .

L’enhorabona als companys, i agraíments a tots pel suport, 

Pepa   

dimecres, 2 de novembre de 2011

Fotos: Marato Sant Llorenç 2011

CRONICA MARATO I MITJA MARATO DE SANT LLORENÇ DE SAVALL

Aquest passat diumenge 30 d’octubre, s’ha celebrat la primera de les probes previstes al calendari de la Secció de Trail amb una assistència força  nombrosa de Piris.

La Marató de Sant Llorenç es un clàssic de les curses de muntanya que ja comte amb 17 edicions. A més, es celebren un seguit de probes on un  pot escollir en quina participar en funció de la distancia que es vulgui realitzar o el nivell d’entrenaments que es porti ja que hi ha tres possibilitats;  la exigent Marató amb un desnivell acumulat de 3.450 m. la ràpida Mitja Marató que en te 1.740 i la Popular cursa de San Jaume de 10 km. Això fa que sigui una bona alternativa per anar en grup.


Tant la Marató com la Mitja Marató s’endinsen per el parc natural de Sant Llorenç de Savall amb unes vistes impressionants  i un paisatge realment espectacular, pujant la Marató fins al Cim de la Mola a 1.104 m, Sent la Marató proba puntuable del Circuit Català de curses de muntanya. 


El dia comença ben aviat per tots, els despertadors sonen en alguns casos abans de les 5 del matí ja que la sortida de la Marató es a les 7h15 i ja es sap, esmorzar, viatge, visita al lavabo, recollida de  dorsals, etc…. Per sort l’hora s’ha canviat i no es fa tant dur al poder dormir una hora més.

Puntualment a les 7h15, sortida de la Marató amb més de 150 participants per uns carrers encara amb poc públic i un Sant Llorenç en silenci. Com es estranyament habitual, sortida molt ràpida encara que ja es sap que una cursa tant llarga fica a tothom al seu lloc, no es qüestió d’esvarar-se de bon principi.

Els controls, els avituallaments i els km van passant per un terreny força variat i encara sense grans desnivells a destacar;  pista, corriols,  grans roques, una llarga recta per la riera amb roca de riu solta que fa pesat el corre i seguidament  el començament del primer obstacle a superar, el Coll de la Grua on ja comencen les primeres mostres de cansament  i ja veus a molta gent patir de valent i que ja et prepara per començar a enfilar el que serà la pujada estrella, el cim de la Mola de 1.104 m. encara que pel camí anem trobant trams de baixada força tècnics com la canal que està passat el Coll d’Eres, molt tècnica i humida i encara que curta te la seva dificultat. A partir d’aquest punt comencem a enfilar l’ultima pujada important amb força pendent o ja es veu a algun participant mancat de forces. Un cop a dalt,  el camí es molt maco, fa un agradable vent fresquet  i vas carenejant veien unes vistes precioses fins a arriba a una última pujada on tens que grimpar per la roca. Un cop fas cim, comença una divertida baixada fins a la pista que porta a l’arribada, punt on s’uneixen les dues curses (la Mataró i la Mitja) i  on ja es comencen a afilar els ganivets per mantenir la posició. Aquest tram es força ràpid i dur, especialment per a les articulacions i muscles que ja van al seu límit desprès de 40 km i per el ritme,  que vulguis o no s’accelera, fins que de sobte apareix la carretera, el poble i una arribada plena de gent, molts participants en altres categories que ja han finalitzat el seu repte.

Per la seva part, la Mitja Marató començava a les 8h30  amb uns 500 corredors i encara que el circuit no te uns desnivells molt acusats, la seva rapidesa fan que sigui una cursa força dura si vols fer un bon temps i mantenir una bona posició.  De fet, comparteix una bona part del circuit de la Marató exceptuant, com a cosa principal,  la pujada a la Mola i sent una bona cursa per iniciar-se a les mitges maratons de muntanya per ser un traçat força assequible, amb bons avituallaments, un terreny variat i un bon ambient.  

En quant a resultats, destacar el tercer lloc a la general i primer de veterans a la cursa llarga del Javi Delgado  (encara que destaca no es la paraula en el seu cas ja que ens te acostumats a pujar sempre al podi) i el bon debut de molts Piris tant a la distancia Marató com a la distancia de Mitja Marató amb un excel·lent resultat. FELICITATS A TOTS, heu aconseguit el repte que tant heu preparat. Ara ja sabeu el que son aquestes distancies i tant sols resta seguir entrenant per millorar els resultats.

Us deixo el link dels resultats de les diferents curses tant els generals com els de les diferents categories amb més d’un TOP TEN dels de Vilassar (General Marató, Veterans Marató i General noies Mitja Marató).



XGT. 


dimarts, 1 de novembre de 2011

Crònica St. Llorenç Savall

El dia es va llevar fresquet, i a un quart de 7 ja érem dins dels cotxes una vintena de valents direcció a St. Llorenç Savall. És diumenge de cursa. Són les vuit del matí i ja tenim tots dorsal. Els nervis, en augment, estan controlats. Avui n’hi ha uns quants que s’estrenen, la primera mitja. Escalfem una miqueta i apa, a passar el control de sortida. Falten menys de 5 minuts i els nervis ja estan ben caldejats. Sense més dilacions, el tret de sortida. El dia es va llevant amb uns nuvolets prims i baixos que es confonen una mica amb la boira, però que no ens farà gaire la guitza. Els primers quilometres cauen sense pena ni gloria, tot i que ja ens hem menjat una primera pujada que ens ha posat a tos una mica al nostre lloc.
Tot vorejant el riu Ripoll, el punt més baix del recorregut(430m), cal fer una mica de cua, però ja va bé, així recuperem que només en portem 5. Comença l’atac al Coll de Palomeres(564m) i les cames ja es queixen, puja molt i molt. Val a dir que el sol comença a escalfar la muntanya i entre la vegetació hi ha aquella llum verdosa de conte, que aporta una sensació mística al tema. Un cop dalt del coll el camí es manté mes o menys pla per recuperar i preparar l’atac al Coll Gavatx(681m). En aquest punt en que ja portem 8,5km els camins de la marató i la mitja es separen, els de la marató segueixen pujant, però a la resta ens regalen una baixada tècnica molt maca i molt ràpida. Des d’aquí baix ja es poden veure els primers com enfilen cap a Era Ventosa(735m) pujant per un corriol que fem caminant, doncs ja hem arribat a la meitat i el cos es comença a queixar de veritat. La pujada és dura, però la cresta d’Era Ventosa ens regala unes vistes que fan por de veure, espectacular.
A partir d’aquest punt, el més alt de la cursa, un corriol ens porta fins al Castell de Pera(667m) i des d’aquí una carena que ens va baixant suaument per una tundra plena de fragàncies i teranyines plenes de rosada que li donen aquell punt místic que et sembla que estiguis corrent per un paisatge de fantasia. És una carena prou ample i en la que, mentre les cames donen, es pot avançar  còmodament

Així que després d’una bona estona de corriol amunt i reguerot avall, els quilometres han anat caient i només en queden 5. L’esquena, les cames i altres `parts del cos que un creia insensibles al dolor clamen a crits que paris i descansis, però falta tant poquet, i és tot tant bonic, que el cor encara te prou força per moure’t.
La darrera pujada sembla que se’ns menja a tots, ja fa estona que ningú xerra i la gent es concentra per seguir pujant aquesta pista infernal. Una parella d’espectadors ens espera al final de la pujada per anunciar que ja queda menys d’un quilòmetre, i tot de baixada. Aquesta vegada tenien raó. Són els darrers 70m de desnivell per un corriol entre els arbres que ens porta directament a St. Llorenç, una baixada d’escales i, gràcies als ànims dels espectadors, un esprint final fins a passar la porta amb un penúltim alè, el darrer és per mirar el temps. S’ha acabat, ho hem aconseguit.
Aquí estant, entre massatges, begudes, entrepans i algun que altre estirament, ens anem trobant tots altre cop, com era d’esperar tots em arribat amb la les cames cansades, però amb aquella cara il·luminada que no deixa cap mena de dubte, ens ho em passat pipa.

Tottu.

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Descubrir el Montnegre

Empiezo con este post un nuevo apartado del blog dedicado a conocer el Montnegre, la montaña que junto con el Corredor forman la serralada litoral catalana, en su paso por el Maresme. En colaboración con mi jefe Albert Estany, de VECTIS, y los compañeros Héctor García, del gimansio KineSpai, y Javier Cortés Huete, de la tienda de atletismo CP Running, organizaremos cada primer domingo de mes (o segundo, si no cuadran bien las fechas), un trote por los caminos y corriols del Montnegre con el objetivo de conocer mejor este parque natural y disfrutar en compañía de los beneficios del correr.
La primera salida será el domingo 6 de noviembre, sobre un recorrido de unos 12 kilómetros que empezaremos a las 8 de la mañana en la pista de atletismo de Calella (fácil de encontrar y de aparcar). Para esta primera salida, casi todo serán pruebas; no sabemos cuántos seremos ni qué ritmo se llevará, pero seguramente lo podremos adaptar a cada necesidad o incluso hacer grupos (que nadie deje de venir por creer que iremos demasiado rápidos; éste no es el objetivo).
 
No se darán bebida ni avituallamientos, cada uno cargará con lo que le crea oportuno y, si nos parece bien, iremos a desayunar todos juntos al terminar de correr. No hace falta añadir que la actividad está abierta a todos los que les guste correr y que es completamente gratuita. Y en los próximos meses trataremos de organizarlo cada vez mejor, con salidas más largas y esperando que aumente el número de participantes. Se aceptan sugerencias y se propone seguir este blog para conocer los circuitos a falta de que hagamos un grupo en Facebook.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

PUISACALM XTREM MOUNTAIN MARATON

Les dues últimes setmanes han sigut infernals de ritme. I la cirereta del pastís ja han estat els 3 dies de mal de panxa i febre precedents al dia de cursa. En definitiva que des de dimecres vaig decidir que deixaria correr la cursa, malgrat estar ja preinscrit.

Dissabte 22
A les 20:00 de la nit decideixo canviar el plantejament. Sembla ser que em trobo millor i malgrat no sumi ni 40 km en les dues darreres setmanes d'entrenament, penso que com a molt patiré les primeres dues hores de cursa i després ja m'aniràn venint les bones sensacions.

Tinc moltes ganes de fer la marató per l'atractiu i molt tècnic itinerari.

Decideixo fer un plantejament mooooolt tranquil, sortir des de l'última fila i anar remuntant a l'espera d'anar guanyant posicions. I si en algun moment no puc plegar. Sempre hi sóc a temps, no??
Crec que és la sortida on he estat més tranquil.

Diumenge 2

Estem a 5ºC. Fa fred i surto abrigat. Arrencada ràpida però des de les últimes files. Sense estrés. Arribem a Joanetes i entrem a un sender. Començen les pujades. La gent encara aguanta el ritme. Noto, però que les meves cames van agafant to. Al arribar al Salt del Sallent, la gent ja es comença a despenjar. Una remuntada dura de 150m, i que aqui quan es parla de pujar, vol dir grimpar i aixecar els peus ben amunt. Flanqueig i baixada suau fins el camí dels Matxos, espectacular flanqueig fins al coll del Forn i remuntada per la canal dels ganxos ( canal vertical amb cordes i ganxos). Carena i cim del Puigsacalm. Preciós!
És en tota aquesta pujada que vaig remuntant llocs mica en mica. La gent és va despenjant, no tant pel desnivell que s'acumula sinó per la duresa de la pujada.

Del Puigsacalm, cresta força dreta i baixada directe (he dit directe! i mai he baixat en cursa tant directe i amb cordes) fins a Coll de Bracons. Meitat de cursa.


D'aqui, venent durant uns 10 km uns tobogans pesats (pel moment de la cursa, perquè no pares mai de pujar i baixar, perquè t'obliga a correr,..) . Es va fent tota una carena i la cursa, evidentment, aprofita per enfilar-se a tots els turonets que hi ha de la manera més directa (en força moments es necessiten les ungles). Quilometre 30, Santuari de Cabrera i Cingle dels Aiats. Em diuen que vaig Top 50 i això em fa recobrar les ganes de competició.
Em prenc el primer gel del dia i a aguantar la pressió perquè no m'adelantin els del radera. I és que mica en mica, la gent ha anat punxant i jo he pogut aguantar el ritme fort a les pujades. Més baixades amb cordes.


Sembla mentida, queden 8 km i encara em queden algunes pujades. Realment, fins al km 40 no començes a baixar de debó i llavors, ho fas a l'estil de la cursa, directament fins a st esteve d'en Bas. Acabada en la 47a posició!


En conclusió, apunteu-vos les dates de la próxima edició. Molt més que recomenable!De totes les maratons d'aquest any, crec que és la més espectacular que he fet en quan a paisatges, i segurament la més dura. Dura perquè puja i baixa molt fort (si no ho veus no et pots fer la idea), però també et permet correr molt en bastants trams per corriols maquíssims.

Jordi Ferrer

dilluns, 24 d’octubre de 2011

CRONICA III ULTRA TRAIL MONTSANT

Aquets passat cap de setmana s’ha celebrat a Cornuella de Montsant l’ultima proba de la lliga catalana de curses d’ultra resistència ; el III Ultra Trail de la Serra de Montsant  (UTSM) de 102 km i un desnivell + de 4000 m que encara sembli poc en tanta distancia, era el que feia realment dura la proba ja que era molt rodadora i dura muscularment.

 
Prèviament a la cursa hi ha el control de material obligatori i un cop revisat,  passem a la zona tancada on em trobo algunes cares conegudes com el Raul del Spiridon, el Marcel Batlle, l’Antonio, etc..  

Bon ambient a la sortida amb 330 participants disposats a arribar fins al final. Un breu “briefing” i puntualment a les 9 sortida i cap “al monte”. Un cop ficat a lloc, el ritme es bo i em trobo molt còmode, de cardio vaig suau i les cames van la mar de bé. Com a referencia, passo la distancia de la Mitja Marató en 2h20m  aproximadament però a partir del km 30, em comencen a donar rampes als bessons i als abductors quan faig pujades, això si que no m’ho esperava !!! Així que toca combinar el trote amb caminar i esperar així recuperar-me una mica però la cosa va a més, tot un poema.

Per si fos poc en aquest tram em quedo sense aigua durant uns 8 km al saltar-me una font i la cosa s’agreuja.  Finalment i amb molt patiment arribo al km 57 en  7h10m.     En aquest punt, es troba l’avituallament  intermig amb menja i on tenim el material extra que ens a portat l’organització en una bossa.

 Allà em trobo  al Marcel Batlle que ha tingut que abandonar perquè s’ha perdut. Li comento la situació i em diu que d’abandonar res de res.  Em passa unes pastilles de magnesi, sals per l’aigua i els seus gels. A més em porta pasta i em omple els bidons. Em sento tant agraït que només puc pensar en intentar continuar. Això si, em canvio les Adidas  per les Brooks Cascadia perquè el terreny era molt dur amb força trams d’asfalt, ciment i pista dura i les Brooks son algo més toves i tornem-hi, a seguir apretant els dents i fent cas al cor més que al cap que em deia que prou de patir….


Fent cas al Marcel, cada hora em prenia una pastilla de magnesi i bevia moltíssim líquid  per hidratar-me tant com pugues. A més, cada hora em prenia un gel per anar tirant i encara que les cames em feien força malt ja no venien les temudes rampes i xino-xano anar  passant kilòmetres amb mil vivències pel camí fins el  km 80 on hi havia el segon avituallament sòlid  i on vaig arribar després de quasi 10h30m i ja de negre nit. 

A partir d’allà començava la pujada més important de la cursa. Ja m’havien advertit que era el tram més dur. Jo esperava un Turo de l’infern d’uns 10 km i anava força mentalitzat però la realitat va superar lo esperat . Anava pujant amb un altre noi i sento que em diu “Ostia, nos hacen subir por aquí” i jo li dic, “no hombre no,  continua” però no, no hi havia camí, es tenia que escalar per una corda i després un altre cop i un altre…. Em sentia impotent, sense més forces i lent com una tortuga. Ja no veia cap frontal més i si mirava cap a baix, la llum es perdia en el buit. Finalment el cim i a carenejar.  

Aquí la cosa canvia, es  podia corra bastant, fa un vent agradable. No veig cap frontal ni davant ni darrera, tot es fosc i l’únic que destaca en la nit son alguns ulls brillants d’algun animaló.  

Per primera estona en tot el dia gaudeixo de debò, les cames tornen a anar bé i sembla que em tornen les forces. Arribo al control del km 90 molt recuperat. Em diu una noia que està dins una tenda que em queden 2 km de baixada tècnica fins a un poble i 8 més fins a la arribada, “Això està fet!!!”  Baixo ràpid fins a arribar a l’últim control.  Ja només queden 8 km, només com un entreno lleuger, així que torno a apretar els dents i a tope !!! No se si son les ganes d’arribar però em trobo  lleuger i ja no em fa mal res, fins i tot avanço a 6 corredors que de seguida deixo enrere en la foscor.  

4,3,2 i últim Km per un solitari poble fins l’arribada.... FINISHER !!!!!!  Son les 12 de la nit i han passat 14h43m desde la sortida.  Pregunto que he quedat i em diuen que el 34 de la general, no m’ho puc creure amb el que he patit.

Em sento en un parc infantil al costat d’un elefant-tobogan i allà em quedo entre els seus cornes. Les cames i les forces han dit prou.  


XGT

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Uniformitat Oficial Provisional

Hola a tots, com sabeu encara no tenim uniformitat. De cara a les següents proves; Vilassar Camina, Sant Llorenç Savall, Argentona Burriac i de forma provisional s'estableix com uniformitat oficial la samarreta del Burriac Atac 2011 i per als que no la tingueu la samarreta del Repte.
Si hi ha algú que no té cap de les dues samarretes que demani una a qui tingui les dues, comentar en els entrenaments.

Serà una bona forma de promocionar la nostra prova reina, Burriac Atac.

Atentament
Andoni

dilluns, 10 d’octubre de 2011

dimecres, 5 d’octubre de 2011

RDK EXTREM: CAVALLS DEL VENT 2011: La cursa


La preparació
M’ha donat temps just per preparar un cicle d’un mes d’entrenament específic. Setmana de descans i.. cursa!
El plantejament era intentar fer sortir una mica l’entrenament d’abans de l’estiu. Sabia que era difícil treure xispa, per arrancar fort, però buscava anar trobant les bones sensacions mica en mica.


L’Estratègia
Altre cop, ens acompanyem junt amb el meu amic Jordi Palouzié. L’estratègia serà anar plegats. Ens anem estirant mútuament i no ens falla el coco mai perquè sempre anem distrets.

La previsió era molt bona i malgrat una fresca matinal, decidim per anar  molt lleugers per poder córrer bé  (ronyonera i material mínim ). A Prat d’aguiló, meitat de recorregut, deixo roba de recanvi i bambes, com sempre, i una motxila per fer el tram de nit (per si de cas).




L’arrencada
Molt ambient a la sortida i prop de 750 corredors. L’hora de sortida ens ha permès aixecar-nos amb calma.

Arrancada ferotge pels carrers de Bagà (perquè la gent corre tant??) i de seguida corriol fins al refugi del Rebost. He aguantat el ritme fort, però quanta estona ho aguantaré? El Carles, un amic,  ve a gaudir d’algun tram. No deixem que ens aguanti res, però així sap que li espera quan s’apunta en la próxima edició.Amb una hora més som dalt la Tossa d’Alp (+2000m). Notem l’alçada. A diferència d’altres cops, avui no xerrem tant amb el Jordi. Anem ràpid i ens fa estar concentrats.
Primera baixada tècnica (fa 15 dies em vaig obrir el genoll aquí). Màxima concentració!

Som-hi!
Penyes altes de Moixeró sense aixecar gaire el cap i baixada llarga i absurda fins al refugi del Serrat de les Esposes ( si ens deixessin, nosaltres retallariem aquest tram absurd i il.lógic a favor de fer el Pedraforca al final). En algun tram ens acompanyen uns cavalls corrent al costat....
Fa calor, massa. I ho notem.

Ens hem establert la rutina de beure un bidó (en el meu cas plens de carbohidrats) de 750cl a cada tram .Arribar amb el bidó buit, per així omplir-lo, beure, tornar a omplir-lo i marxar. Jo m’he marcat menjar mitja barreta cada  30’. Als avituallaments em dedico a menjar pernil i formatge enrotllat i meló.

A gaudir!
Emprenem el curt tram fins al refugi dels Cortals. Sortim ràpid i enfilem altre cop fins la carena. Pujada forta. Aquí em començo a trobar millor. Serà el menjar, la rutina, però em noto les cames descansades i el cor a lloc. Tram espectacular, llums màgiques, Serra del Cadí i el Pedraforca majestuós.... uns alicantins ens recorden que tenim uns Pirineus envejables.
Arribada a Prats d’Aguiló sota l’encisadora mirada del collet de Tancalaporta i del meu nebodet Arnau (el nen més maco que conec), que tot just amb 1 meset ha pujat a gaudir del paratge i l’ambient. Un minut més, l’Ester ens ve a buscar.

Canvi de roba. Decideixo continuar lleuger i arriscar-me a passar fred a la nit. Agafo uns guants i uns “manguitos” i canvio la gorra de sol per un buff. Gent coneguda i sensacions molt bones un altre cop. El Carles ens deixa aquí. Ha gaudit de valent!
Passem la meitat de cursa i remuntem el Pas de Gosolans, el tornem a baixar (tinc una mica de flato) i encarem la ràpida pista cap a l’Estasen. Passem pel refugi ràpid. En 30’ de baixada estarem Gresolet i ja s’ens està fent de nit. Arribem amb el temps just per encendre frontals i encarar la penúltima pujada del dia. Objectiu, passar-ho lo millor possible per poder arribar al final molt bé. Baixada llarga fins a Sant Martí.

S’ens fa de nit..... ja descontem colls fins al final enlloc de sumar-ne.
Ermita de st Martí. Sensació de córrer i d’anar amb els pals a la mà. Encarem els Empedrats sabent que si res no va malament això ja està encarat, però que res no està lligat fins que ets a l’arribada (una caiguda de nit, per exemple).

Màxim ambient al refugi Sant Jordi. Una metgessa amb uns ulls clars ben bonics li ofereix una exploració al Jordi però ell s’hi nega.... veig clar que ja estem en una altra “onda”, no es pot dir que no a un oferiment així...

Comencem la baixada rovellats. Són 10 km. Mica en mica, els músculs es posen a lloc i podem apretar més i més. Ens trobem al Xavi, un Piri, i agafem la carretera fins Bagà, intentant estirar cames.

Bonica arribada amb un temps de 14h09. Contents (no ho pensàvem pas). Objectiu complert.

I els demés? Com van?
Mica en mica ens anem informant dels altres coneguts que estàven en cursa: aquells de volien baixar de les 12 hores i ho han fet, els que feien el seu primer trail i no s’han trobat bé (espero que com a mínim s’hagin quedat amb ganes de fer-ne un altre) i els que han vist que el temps que s’els hi tirava a sobre no era el que esperaven.

Per fi! Primera cursa que entro per davant del Killian.
La cursa ha sigut molt interessant, i en els diferents controls ens anàvem informant.

En dones, noms coneguts de primera fila: Emma Roca, Nerea, Nuria Picas, Teresa Forn…. La competició més renyida, des del meu punt de vista va ser en aquesta categoría: Emma Roca va liderar el grup amb diferència fins a Prat d’Aguiló (fins 1 hora de diferencia amb la Nuria Picas). La Nuria fa una cursa ascendent amb un final de pel.lícula que la catapulta al primer lloc amb un temps final molt bo. Nerea fa una cursa constant que la manté al segon lloc del podi.

En homes, els primers en passar per la Tossa d’Alp han sigut el Killian, Heras, Iker, amb menys de dues hores des de Bagà. Killian diu que no es troba bé i plega al refugi del Serrat de les Esposes. Miguel Heras va treient temps, mica en mica a Tófol Castenyer, que s’inicia en aquesta modalitat dels Trails. Heras va batent rècords amb temps estratosfèrics (per exemple: 1 hora aprox des de Prat d’Aguiló a l’Estasen). Finalment 1r amb 30’ de diferència amb el Tófol.

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Inscripcions obertes per a la Argentona Burriac XTREM

http://www.feec.es/competici%C3%B3/inscripcions

Inscripció per a la competició :
Data :  13/11/2011
Llicència mínima majors:  C1
Vacants / Places lliures:  251
Web de l'entitat organitzadora:  www.gmargentona.com
Tipus :  Curses de muntanya
Més informació: 

Les inscripcions es tancaran el 6 de novembre o bé a l'arribar als 400 inscrits.
Preu inscripció: Federats 18€, No Federats 24€ (inclou llicència temporal FEEC).
Un cop s'hagi omplert la inscripció, tot seguit i el més aviat possible s'haurà de fer el pagament per transferència al nº de compte següent:
LA CAIXA nº 2100-0354-14-0200189933, indicant nom i cognoms del corredor. En els pagaments multiples ingressats a LA CAIXA, és molt important indicar el nom i cognoms dels corredors inscrits.
NOMÉS ES CONSIDERARÀ FORMALITZADA LA INSCRIPCIÓ QUAN S'HAGI FET EL SEU PAGAMENT, SEMPRE I QUAN SIGUI ABANS DEL 6 DE NOVEMBRE DE 2011.
NO ES FARAN INSCRIPCIONS EL MATEIX DIA DE LA CURSA.
Els federats per la FCOC o TRIATLÓ hauran d'omplir el formulari com a NO FEDERAT i fer constar a l'apartat Comentaris la llicència que tenen.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

SANT LLORENÇ SAVALL

Hola a Tots i totes, recordeu que el proper repte de la secció de trail és el de SANT LLORENÇ SAVALL el 30 d'octubre, marató i mitja marató.

http://www.maratocatalunya.cat/
La uniformitat per a aquesta prova és l'oficial, samarreta groga, per a tots els que la tingueu, la resta està per definir. NO compreu la samarreta groga ja que es substituirà per una nova.

Força PIRI

dijous, 29 de setembre de 2011

CRONICA ULTRA TRAIL ELS BASTIONS

Arribo a Ribes de Freser el divendres per la tarda una mica abans del briefing i instal·lo la furgo just al costat de la sortida per passar la nit, tot un luxe.  Abans del briefing, l’alcalde de Ribes ens dona la benvinguda i seguidament l’organització ens fa una explicació de la cursa, marcatge, controls, etc... També ens diuen que la meteorologia serà benèvola, potser amb una mica de pluja per la zona de l’olla de Núria però sense vents destacables.

L’organització ens dona un val de 11 eur per menjar, quin bon detall, així que busco un restaurant per  sopar un bon filet amb un vinet, s’han acabat les dietes de carbohidrats perquè veig que m’encaixa més una dieta “paleolítica” a base de cars i verdures, es a dir més proteica. Encerto el restaurant i sopo d’allò més bé a la Perdiu Blanca que està a la mateixa ctra. de la Collada i cap a dormir ben aviat.
 
El despertador sona a les 4 del matí, he dormit força bé  i no em sento gens nerviós sinó tot el contrari,  tranquil i amb moltes ganes de començar la cursa. Un lleuger esmorzar on incorporo per primera vegada un potito infantil de fruites i cereals que m’entra de meravella, un batut i una barreta de mel amb avena.  Control de material obligatori i a les 5h30,  sortida disposat a fer els 85 km i 6700 m de desnivell positiu i uns altres tants de baixada.
 
Surto al meu ritme i em col·loco en un segon grupet, encara que no em deixo portar i vaig al meu ritme que això es molt llarg com per desgastar-se de bon inici. Tot son sensacions brutals, corre de nit  mentre va sortint un sol rogent a l’horitzó, els corriols, els prats, els pobles fantasmes a aquella hora, les vaques que ens veuen passar com al·lucinades...   Sense adonar-me he deixat el grupet enrere i vaig sol només sentint  les meves petjades, la meva respiració i de tant en tant la d’algun company amb el que et creues un somriure còmplice al coincidir  (aquí no hi ha rivals, hi ha companys de viatge en un repte personal).  Finalment em  fico a escoltar al meu company de fatigues, en  Bruce i segueixo passant km i controls quasi sense adonar-me, deixant-me portar per el paisatge; Planoles, Collet de les Barranques, Fontalba i Nuria on arribo en 5h40 i on tinc la motxilla amb material extra per si el necessitem. En vista del bon dia que fa no agafo res del que portava d’abric (gorro, polar, guants i jersei tèrmics) disposat a pujar el Puigmal.  Abans de sortir pregunto com vaig i em diuen que Top Ten. No m’ho puc creure !!!! Estic tant eufòric que envio un sms a la Mònica: “Km 40, Top Ten, dur x ruc Em sento súper bé i animat com mai,  a més les Adidas que em van recomanar al Spiridon i que estrenava a la cursa (cosa que no es gaire recomanable) em van de meravella.
 


A mig camí de la pujada al Puigmal  comença a ploure feblement com estava previst, em fico el paravent i uns guant  de seda i segueixo mentre veig a excursionistes com van baixant una mica apurats però jo i el Bruce a la nostre, cap a dalt…. El temps va empitjorant, el vent començar a bufar amb força i el fred ja es intens. No fa falta dir que he badat al no agafar  la roba extra.  Arribo als quasi 3000 m del Puigmal i al km 40 de la cursa en 7h11m, 8 de la gral i primer de veterans. Encara que tinc molt de fred faig broma amb el voluntari que està al cim dins una petita tenda i que em te que marcà el control de pas perquè ja no tinc tacte per obrir la cremallera de la motxilla. El vent cada cop es més  intens, la pluja es converteix en calamarsa i la boira ja es tancada. La cosa es va complicant cada cop més i més fins que ja no puc quasi continuar, vaig empapat, el vent bufa molt fort amb ratxes intensíssimes i la calamarsa em pica amb força, no noto les mans, tremolo tant que les cames no em responen i el cos em fa mal,  la vista se’m torna borrosa per moments, porto un principi d’hipotèrmia i només penso a sortir d’allà.  Començo a passar por, s’ha ficat perillós de debò. Em trec un moment els auriculars i ja no me’ls puc tornar a ficar en lloc, no tinc gens de tacte a les mans. Així que sentint-ho molt  tinc que abandonar al Bruce en mig de la muntanya.

Tinc clar  que he de seguir endavant, he passat Finestrelles  i tornar enrere seria una bogeria. A més, se que hi ha un caminet que va a Núria just abans de la pujada de Noufonts, vaig baixar l’altre dia fent un entreno.  Vaig continuant seguint les senyals de la cursa entre la boira (sort que estava perfectament marcat)  i mirant de trobar el caminet a Núria. Vaig  a cegues encara que el gps em diu que tinc que ser molt a prop del caminet cap a la salvació però no el veig i em començo a ficar nerviós.  Estic en un pla donant voltes, veig la pujada que s’enfila al cim de Noufonts “Te que ser aquí  ¡!!!! “ Per fi,  la senyalització de Núria en blau, l’he trobat ¡!!
 
Vaig  baixant  seguint les marques blaves com puc perquè el fred no em deixa caminar amb normalitat  i encara  veig una mica borrós i diguem que  la boira no ajuda gaire encara que veig el riuet a l’esquerra que em dona la tranquil·litat de saber que vaig per bon camí. El temps va millorant ràpidament a mesura que vaig perdent alçada fins que veig el Santuari al fons.  Estic salvat ¡!!
 
M’acurruco a terra i em surt tota la tensió i els nervis, pensava que em quedava allà dalt per sempre amb el Bruce. M’hi estic un moment i segueixo baixant perquè al estar parat el tremolo es converteix en rampes.  Em trobo a algun excursionista que va tranquil·lament passejant, el temps torna a ser bo. Encara estic tant atordit que no se si ha estat un mal somni.
 
Just abans d’arribar al santuari, em trobo, diria que a l’alcalde de Ribes, que m’explica el que ha passat, es veu que un grop ens ha agafat al segon grupet però la carrera continua perquè desprès nostre les condicions han millorat força.
 
Miro el gps, marca 51 km i 9h10m.  Dos hores desde el Puigmal i no se quanta estona a l’infern.
 
La cursa ha acabat per a mi i em trobo tapat per mantes al costat d’un altre noi que també si hi ha trobat, amb caldo calent i tremolant com no em pensava que es podia fer, però content de ser-hi, de les sensacions que he tingut  i de haver viscut una experiència que no oblidaré mai i que es difícil d’explicar.

Quan marxo a agafar al cremallera em trobo baixant al noi que anava a prop meu, ho ha passat tant malament com jo. Al viatge a Ribes es força trist i fins i tot el revisor em dona ànims i em pregunta si estic bé, el tremolo m’acompanyarà fins que faig una dutxa calenta.
 
He de dir que l’organització es va portar súper bé en tot moment, que el marcatge va ser més que perfecta al igual que els avituallaments i l’actitud de tots els voluntaris però també els hi diria que tenia que haver pres alguna mesura perquè realment ens hi varem jugar el tipus, encara que fóssim uns pocs o simplement un de nosaltres.  Crec que no costava gens neutralitza la cursa per uns moments. També que com a material obligatori es tindria que incloure roba d’abric. Si ho hagués agafat, vaig badar......Una cosa he aprés; a alta muntanya sigui obligatori o no, el proper cop el polar i els guants vindran amb mi faci el dia que faci perquè les condicions poden canviar en pocs minuts. Si,  ja se que ho tindria que haver pensat per mi mateix però vaig fer una mala valoració de les condicions i pensava que pesaria l’Olla de Núria sense cap problema més que una lleugera pluja.
 
Aquest cop no em dic allò tant típic de mai més,  així que quan arribo a casa, el primer que faig es connectar-me a Internet i buscar un altre cursa, Els cavalls del vent estan plens i no hi ha llista d’espera i trobo el Ultra Trail del Montsant, de 100km. Ja està !!!! Inscrit amb una il·lusió desbordant  de nou. Ho tornaré a provar, lo d’avui ho podem considerar com un bon entrenament i la cursa de veritat serà d’aquí un parell de setmanes, a veure si hi ha sort i puc acabar.  Diuen que les millores de veritat venen després del  fracassos i que lo important no es caure sinó  saber-te tornar a aixecar encara amb més força i il·lusió.  Endavant docs, cap el Montsant !!!!

dimecres, 21 de setembre de 2011

Les 2 cares de l’Aneto

Fem una cursa llarga de muntanya en parella? Per que no? .
La primera opció que varem mirar va ser Cavalls del Vent però les inscripcions ja eren tancades, així que buscant per internet trobem les proves de l’Aneto, una marató, una de 67 Km i una de 97Km.. L’opció va ser fàcil; de maratons hi ha bastants al llarg de l’any i per fer la de 97 Km necessitaves un currículum que no teníem. Així va ser com varem decidir inscriure’ns a “Les 2 cares de l’Aneto”; 67 Km , un desnivell acumulat de 6.000 m per un terreny d’alta muntanya i una cursa d’autosuficiència on no hi ha avituallaments, és a dir, cadascú porta una motxilla d’uns dos quilets a l’esquena amb tot un material obligatori i el que creu que necessitarà com pot ser: paravent, polar, guants, brúixola, barretes, entrepà, aigua que vas reomplint en les fonts i rius, venes, iode, gominoles, etc... El circuit fa forma de Y es a dir, et creues dos cops amb la resta de competidors, així que vas veient com vas respecta a els altres.
Ja hi som, les 10:50 del dissabte 30 de juliol, dia radiant a Benasque i només queden 10 minuts, ja no hi volta enrere. Sota l’arc de sortida escoltem quatre consells d’última hora. Penso; “on t’has ficat? Saps realment on vas? “ Miro al meu voltant, la gent té ganes de començar i es veu molt bon rotllo i ambient. El Xavi em diu: “tranquil·la, que anirem al teu ritme i sobre tot gaudeix de l’entorn , del paisatge i de la companyia“

Sortim de la plaça de Benasque direcció al primer cim, Vallibierna. Als 6 kilòmetres arribem a Senarta on comença una a pista ample amb un sol de justícia i una pujada constant fins a Coronas al kilòmetre 13, és aquí on ens diuen “Ets la segona noia” amb el Xavi ens mirem sorpresos, queda molta cursa i pot passar de tot. Amb il·lusió enfilem un corriol de pedra seguit d’un llac preciós i acabem pujant, millor dit, grimpant per unes roques enormes que ens portaran al cim de Vallibierna al kilòmetre 19. En aquest tram comencem a veure el primers de la cursa que baixem com coets i veiem passa a la primera noia a una velocitat impressionat, també ens passa un altre noia que puja molt bé i que també va acompanyada de la seva parella. Com s’ho fan en aquest terreny? Semblen 4*4 !! La baixada de Vallibierna a Coronas és durilla i amb les pedres soltes. Se’ns fa difícil anar ràpid i ens passa un altre noia que baixa com una cabra. Ara ja soc la quarta. Comencem el tram de pista que baixa de nou fins a Senarta. Em trobo bé encara que fa molta calor, així que aprofitem cada salt d’aigua que trobem per refrescar-nos ficant-hi el cap. En aquest tram baixem força ràpid i passem a la tercera i a la segona noia. Un cop arribem a Senarta, cap el kilòmetre 30 no se que hem passa, no tinc benzina, intento menjar però el meu estómac esta tancat, no assimila res, ni fruits secs, ni pa, ni barretes, mai havia tingut aquesta sensació. Camino, la gent passa pel meu costat molt ràpid i ens tornen a passar les dues noies de abans. El Xavi es separa de mi, estic sola i porto una “pájara” de campionat. Vaig fent glopets d’aigua, quasi ja no en tinc i llavors veig el Xavi que m’espera en una font omplint dipòsits “Quina aigua més freda i bona que raja”. Li explico el meu estat, ell optimista com sempre, em dona ànims i em prenc un gel que pel que veig, es la única cosa que accepta el meu cos. Estem a la meitat de la cursa i ens queden els 16 kilòmetres de pujada a Puerto Picada per després baixar fins a Benasque. Per sort, portem suficients gels entre els dos per anar tirant i el Xavi es queda amb els Conguitos i les gominoles. Seguim caminant i a poc a poc agafo confiança i força de nou pensant un seguit de coses que suposo son normals en aquest estat “no tornaré a corre mai més, quan arribi al final cremaré les bambes, aquesta gent esta sumbada, em fa mal tot el cos, que punyetes estic fent aquí....” encara que cada cop em trobo millor i ja torno a corre i a gaudir de nou. Arribem al kilòmetre 46, al cim de Puerto Picada. Ara si, tot baixada fins a Benasque. No se si el meu cos o millor dit el meu cap, un cop arribat aquí, va veure que això ja estava, solament quedaven 21 kilòmetres fins l’arribada, però ja tenia clar que hi arribaria. Comencem a baixar a un ritme alegre i avancem a companys de cursa que m’animen després de veurem patir feia només una estona, fins i tot passem a la tercera noia que es queda enrere encara que el Xavi en diu que la portem just darrera seguint-nos, així que mantinc el ritme i anem passant a força gent tant de la nostre cursa com de la marató que ens va animant. A 6 kilòmetres de l’arribada ens posem el fontral i trèiem el gps per no perdre’ns en la foscor. Finalment, veiem el cartell de Bensasque a 2 kilòmetres però no es veu llum, no arribem, es fa molt llarg i de cop, com sortit del no res, el poble. Per ser l’hora que es, hi ha força gent animant i passem l’arc d’arribada amb un somriure i agafats de la ma. Prova superada i a més amb doble Piri-Podi tercera noia i tercera parella mixta i ara si, pensant en un altre repte a assolir en parella.

Cursa Olla de Nuria

dissabte, 17 de setembre de 2011

Presentació Secció Trail

Ahir nit es va presentar la temporada 2011-12 de la secció Trail, amb més força que mai.



Força Piri.

dimarts, 19 de juliol de 2011

Crònica Olla de Núria

Crec que no he fet mai una crònica, admiro als que les feu, escriviu tots molt bé. Jo podria dir-se que sóc veterana piri multi seccions i veterana en tooooot, bueno amb un somriure que “que me quiten lo bailao”. Així que aí va, la meva primera crònica prepareu-vos, és LLAAAAAAAAAARGA.
El Fran (el meu home), em va apuntar a l’Olla de Núria (21qm, 1940+ i gairebé tota entre 2700m i 2900m). En realitat l’havia de fer ell, però el seu pagament es va quedar bloquejat, el meu no. L’any passat ja la vaig fer però em van fer fóra a l’últim control de tall per 2 min (sóc una mica floreta). Així que s’ho devia, havia de fer un bon paper, però no anava gaire preparada.
Per una banda, el meu estat físic estava sota mínims, havia predominat l’entrenament per 2 maratons d’asfalt (que a més no vaig poder fer). Muntanya havia fet molt poca i tirades curtes, havia intentat fer una tirada llarga però em va donar un tall de digestió i 6 de les últimes 9 setmanes abans de la cursa vaig estar parada per una lesió al pubis. A favor tenia que m’havia animat amb la SECCIÓ DE MUNTANYA del Piri (moooolt recomanable) i havia fet tres 3.000, dos dels quals al mes de juny.
Per altra banda, la logística se m’havia complicat molt encara que pels que em coneixeu sempre és complicada en la família Arechaga Torralba. El Fran, que s’havia quedat amb les ganes de fer l’Olla, es va apuntar a una cursa de 35qm amb 2000m+ a Andorra que es celebrava dissabte, amb la qual cosa, ells s’anava divendres amb la furgo a Andorra, i dissabte les nenes, la Pipa (la gossa) i jo anàvem en cotxe fins a Granollers, i desprès en tren fins a Ribes. Allà trobaríem al Fran i pujaríem tots a Núria a dormir en la tenda de campanya, tela eh!, i a sobre donaven mal temps!. Per complicar-ho més, divendres a la nit uns quants Piris nedàvem al mar (esa crònica!!!).
Divendres 12.30 nit, Fran desprès de nedar i sopar surt cap a Andorra, ja ho sé bogeria, però és el Fran.
Dissabte 08.30 matí m’aixeco, sms del Fran a les 3.30am “dormint a La Seu d’Urgell”, petarà penso, però, …
Dissabte 09.30 matí estirada al sofà amb les nenes, i pensant “Sol, no t’atabalis, si veus que tot es complica massa, no vas a Núria, total no estàs gaire preparada”, i s’obre la porta de casa, era el Fran amb una tortell d’aniversari, és el MEU, feia 28anys!!!! El Fran s’ho havia repensat i no va fer la cursa.
Dissabte 16:00h decidim que pujo sola, donen molt mal temps i amb les nenes, ... Truco a veure si puc afegir-me al cotxe d’ algú, però tothom ja és de camí. Tema dormir, intento a l’habitació de l’Andoni, sé que va sol, però és una individual individualíssima que li van donar per pesat!!!, intento l’alberg, sabia que estava ple, truco i uaaaah acabem d’anular una habitació, MEVA, QUINA SORT!!!.



Dissabte 17:35 surto de Vilassar, quina columpiada! vaig molt justa, l’últim cremallera surt a les 19.04 de Queralbs, piloto una mica, no gaire, però si no arribo a temps hauré de pujar caminant o tornar a refer la logística.
19:00h estació de Queralbs. Espero, ajudo a una noia de l’organització amb un munt de bosses, parlem, ESTIC CONTENTA!!! Observo una altra noia, crec que és la Mireia Miró (campiona del món de esquí de muntanya i de curses de muntanya). Estació de Núria, ajudo a baixar les bosses i m’apropo a la noia, sí efectivament és Mireia Miró, li dono sort per la cursa i pujo caminant la forta pendent a l’alberg. Quan estic fent el check in un “Hola” per darrere, anda la Mireia Miró, “ens trobem tots aquí” diu, li parlo de les meves filles, com no!, la felicito per haver guanyat la Trail Vert de Font Romeu uns dies abans. Està amb l’Arnau Anguera, un noi jove, responsable tècnic del Centre de Tecnificació de Curses de Muntanya de Catalunya. També el reconec, sortia a l’últim “Vertex” (revista FEEC), que havia fullejat la setmana anterior. Flipen, “sense desmerèixer a ningú n’hi ha qui admira al Messi, n’hi ha qui els admirem a ells” els hi dic, sóc una pilota, ja ho sé i la Mireia em diu que quan acabi la cursa em firmarà uns pòsters per les nenes. En recepció em diuen que estic a la mateixa planta que la Mireia i companyia i que podré esmorzar amb ells a l’esmorzar especial que han preparat per les 06.00, QUÈ BONS AUGURIS!!!
Pujo a l’habitació, amb bany i vistes al Puigmal, tota per mi sola!!!. Em truca la Núria Querol, surt a estirar cames, m’apunto, suau, molt suau, 25min però em va bé en curses d’alta muntanya rodar en alçada el dia abans(psicosomàtic?). Sopo amb la Núria i el Sebas, mil gràcies. Torno a l’alberg, em dutxo, em trobo bé no estic nerviosa i el meu dia sempre és hiperactiu així que m’adormo de seguida.
06:00 despertador, dutxa ràpida i a esmorzar, ja n’hi ha alguns pros, m’assec a la taula del costat. S’asseuen 3 nois més, no són pros, 2 fan la cursa, l’altre no, està lesionat, comencen a fer conya, i m’acaben incloent, em ric, estava una mica tensa, i riure amb ells em fa relaxar-me.
07:20 A pel dorsal. Paso per l’apartament de la Núria, es preparen, escolto els consells del Sebas, és un crack.
08:00 Briefing, potser escurcen la cursa, el pronòstic de temps és dolent. Vaig cap a la sortida, ens hem anat trobant tots, l’Andoni, la Txell, la Iolanda, l’Olga i el David, Mónica, XTG, Dolors, Barto, Juanjo, Jordi LLibre, Francesc, Ramon F, Oriol V, ….. Ens fan fotos, em fan conya a veure si no m’envien avall, n’hi ha nervis, detalls d’última hora, ...
09:15 sortida, primera fila, empentes i cops per tot arreu, la propera em poso més endarrere. Dues voltes al santuari i enfilem cap a Puigmal, enguany ha canviat, anem pel pluviòmetre més suau, encara que implica 800m més de cursa, vaig fent, ritme constant, em trobo prou bé, però no vull passar-me, no vull petar, la cursa és llarga. Al pluviòmetre un noi de l’organització em reconeix de l’any passat, li dic que l’any passat em van tallar al Nou Fonts, em dona ànims.
10:30 Puigmal, perfecte, vaig molt bé. El vent bufa molt fort (diuen que va arribar a 90qm/h) però tiro, estic amb l’Andoni i la Txell. Conec a una noia, la Joana, ens fem fotos, (encara que taxativament tothom m’havia dit que no em despistés). Se m’escapa la Joana, continuo, porto bon ritme, parlo amb la Txell. Davant tinc dues noies que estaven esmorzant amb els pros, què fan aquí? Porten paravents de la federació catalana, els hi parlo però no contesten. Torno a veure la Joanna, l’he agafada!, continuem, l’Andoni, la Txell, la Joanna i jo. Les noies que no parlen també van al mateix ritme, desprès s’escapen. Paro a tots els avituallaments, plàtan, taronja, isostar i aigua (no porto bidons, vaig estar a punt d’agafar i omplir-los d’orxata per comprar als jutges de l’últim control, però, ...)
Entre Finestrelles i Nou Fonts m’entra la gana, un parell de mossegades a la barreta que havia agafat al primer avituallament. Ara tinc pipi, la Txell també, “però no podem parar ara, Txell, fins el control de nou fonts no, sé que anem bé, però no vull que ens facin fora” Estic, molt bé, molt bé de cames, de coco, però el control no arriba mai, desprès d’aquella pujada, ai no, desprès de la següent, tampoc, on és el control!!!!
12:15 arribem al control, amb més de 20min de que tallin. No n’hi ha lloc per fer pipi, tant és com si fos un teatre davant de tothom, avituallament tranquil, i continuem. Una altre pujadeta i BOIRA, entra rapidíssimament i és molt espessa, hem d’acabar abans que arribi la tempesta que no l’escurcin ara! Joana, està aquí, perfecte, s’havia quedat una miqueta enrere per culpa d’unes molèsties que arrossega al tendó del genoll, i li costa baixar. Amunt, amunt, que anem bé. Perdo a la Txell, què ha passat? Ara som un grupet de quatre, dos nois, la Joana i jo. Arribem al Nou Creus, PEDRA, ostres cau pedra, els ulls, les orelles, les cames quin mal! a més tot està mullat, rellisca molt, hem de vigilar, fa molt de fred i el vent continua bufant fort (crec que he fet bé amb la roba que he agafat, poca, si plou molt prefereixo poca). El grupet de quatre decidim anar junts, les condicions meteorològiques són molt dolentes, en cas d’ajuda l’helicòpter no pot volar, hem de continuar junts. QUÈ MACO QUÈ ÉS L’AMBIENT DE CORREDORS! Penso en el Kilian, a l’Ultra Trail de Mont Blanc de l’any passat, les van passar canutes. Així que a gaudir de l’experiència. Uff, l’últim control tampoc arriba, penso que s’han anat pel mal temps però, ai està desprès d’una última pujada, deu ni do què valents els voluntaris.
Ara sí que és ja tot baixada, em poso davant de la Joanna per obrir-li camí. Agafem a les noies que no parlen. Baixem, continuo trobant-me molt bé. Ja quasi hi som, passem l’alberg, això ja és “pan comido”. “Molt bé noia, aquest any l’acabes, vas molt bé”, ostres el noi del control, em fa molta il•lusió que m’animin. Ja hi som, vies del cremallera, no sé si hem de fer la volta al llac, (tenir l’arribada al costat i fer la volta em mata). Ostres la Txell, què bé. Anava només un minut darrere, què bé, no n’hi ha volta al llac, ENTREM JUNTES!!! Bé! 4h20m!!! no m’ho crec!, Què bé, què bé!!! Ens felicitem, venen les noies que no parlen i ens feliciten, ahhh són rumanes, per això no contestaven, què maques! m’agrada, deuen haver flipat, hem parlat molt durant la cursa, deuen haver pensat, aquests del sud d’europa no callen ni a 3000m. Què bé m’he trobat super bé, de cames, de coco, Què bé!
Al santuari també plou, el temps és horrible, l’avituallament és a dintre del recinte, però estic tant contenta!!! M’ho he passat pipa, he gaudit molt.
Em trobo amb la gent, parlo amb uns i altres, em trobo als nois simpàtics de l’esmorzar, el lesionat m’havia animat a Puigmal, què bé! Dutxa i a buscar la Mireia. “Hola, ja ets aquí!” diu, em felicita per la cursa, però si ella ha quedat PRIMERA amb 2h36m!!!, quina noia més agradable!!!. Em firma el pòster i fins la propera. Hora de tornar a casa.
Mil gràcies a totes i tots, mil gràcies família, mil gràcies Joan G., mil gràcies entrenadors, mil gràcies Iolanda i Txell pels consells durant la cursa, mil gràcies Núria, mil gràcies Sebas, mil gràcies Secció Muntanya, mil gràcies Mireia, mil gràcies noi que anima de l’organització, mil gràcies nois de l’esmorzar, mil gràcies companys Piris, mil gràcies Anna, mil gràcies a totes i tots.

Fins la propera!
Sol