dimarts, 3 de gener de 2012

CRÒNICA DUATLÓ DE CABRILS

Bé, sembla que tinc l'oportunitat de fer la crònica de la duatló de cabrils…doncs som-hi…
Arribem a Cabrils sobre les 8 :30h, sobrats de temps, anant a buscar els dorsals ja es respira un ambient mooooolt professional  …jutges, molts voluntaris, bicis super pepinos, cossos ben treballats enfundats en mallots intimidadors… « uiiii aquí hi ha molt de pro, em sembla que patirem” li dic a en Pedro…. “ tranqui tu has de fer la teva cursa...”  Em tranquil·litza a mitjes.

Puntual a les 9:30h es dona la sortida… donem la volteta pel poble i ja vaig a saco… bufffff aquesta penya no pensaran pujar a Coll de Porc a aquest ritme????... doncs va ser que si,  el ritme fort de la cursa s’imposa dominant,  no et permet prendre cap respir.

Primera pujada ... vaig ofegat.. em dolen els pulmons de inhalar aire fred a xorro... en Carles i en Joan m’avancen, els altres piris no se on son...
Ve la baixada, decideixo forçar una mica mes la maquinaria, guai !!! vaig avançat gent... vaig mes alt de pulsacions que no pas la pujada... mai m’havia passat!!!!  i la sensació d’ofec i cansament no es ni la meitat… deu anar així això a les curses.

Canvi, agafem la bici, sembla que les cames encara funcionant, mutua cap a dalt, seguim a un ritme infernal… havia avançat al Joan l’últim tram de la baixada anterior, ara es ell qui em torna a avançar en la bici... anem ofegats, no ens diem res, no podem...se m’escapa.
Baixada rapida cap a Orrius i apali cap a les antenes de Cellecs que falta gent... el ritme no afluixa.... feia temps que no patia tant... quina encerrona!!!!

Arriben les trialeres... per fi... ara es la meva.... no soc un gran baixador però em defenc... confio que avançaré gent... i així es!! es confirma la llegenda, alguns triatletes pateixen a les trialeres ... em puja la moral...

Darrera transició, deixo la bici i començo a córrer, veig que puc tirar , fins que arriba la primera pujada ... no puc... intento córrer... no puc ... camino... penso... m’agobio... em passa gent... m’agobio encara mes... ve la baixada... veig la llum, això s’acaba queden minuts  ....

Han passat 2hores i 27 minuts, entro per la estora d’arribada, veig la meva família, agafo de la ma els meus fills que creuen amb mi  la línia...

he patit molt, molt, molt.... la propera es la de blanes, hi anem?... jo hhmmm .. em sembla que si.

Agraïments a en Pedro per els seu suport, a tots els voluntaris que veu ajudar i animar, a la organització en general i als companys trails que estaveu a la arribada.

Xavi Amoros

diumenge, 1 de gener de 2012

Cursa de muntanya de Terrassa (10 Km), 18-12-2011

A les 7.45h del matí arribem a Terrassa. Sortim del cotxe i ens adonem que fa un fred que pela! 3ºC, marcava el termòmetre del cotxe. Tots dos estem una mica nerviosos. És la primera cursa i no sabem com funciona tot plegat. Ens adonem que hem arribat molt aviat perquè hi ha molt poca gent. Arribem a boxes, agafem els dorsals i encara tenim una bona estona fins a la sortida, que és a les 9h pels de la cursa a peu i a les 10.30h pels de la duatló. Nosaltres fem la cursa a peu. Com que encara no han obert la zona de guarda-roba, fem torns per fer una mica d’escalfament alhora que sentim les indicacions de la cursa per la megafonia. Són 5km de pujada i 5 de baixada.

Poc abans de les 9h, portem la roba i les motxilles al guarda-roba. Crec el moment de treure’m l’anorac va ser un dels moments més durs de tota la cursa! Ara sí, anem a fer la darrera volta d’escalfament junts i ens col·loquem a la sortida. Ens fixem que no hi ha massa gent  i que tothom sembla molt professional. Té poca pinta de cursa popular. Tots dos coincidim amb aquesta observació i fem alguna broma per relaxar-nos una mica.

Donen la sortida i “Mare meva quin ritme que porta la penya!” Al principi intento mantenir-lo, però quan veig que no he fet ni 250m i que ja m’acosto a les 170ppm, decideixo que no m’importa quedar-me enrere. Perdo al Xavi ja que ell encara manté aquell ritme infernal. No m’importa, jo sé el que he de fer.

De seguida, sortim de l’asfalt i ens fiquem en un camí de terra. Ja començo a notar la pujada. Els de davant han baixat el ritme i això em permet recuperar algunes posicions. Em poc temps arribo on està el Xavi. El saludo i passo davant. Em concentro en el ritme que he de mantenir. Vaig a 176ppm. Dubto de si aguantaré 10km a zona 4, però no puc baixar massa ja que em quedaria enrere de nou. Sé que a 170- 172 ppm puc anar bastant còmode i tinc marge pels trams més durs.

Arribo a la primera pujada tècnica. És molt curteta però m’obliga a pujar a zona 5 momentàniament. Em recupero de seguida. Penso que això no és res amb el que ja hem fet als entrenaments.

Aviat arribem a una pista molt més aèria i tenim unes vistes increïbles de la ciutat de Terrassa. Fa un dia maquíssim. Molt clar, amb molta visibilitat i gens de vent. Quina sort! Ara el fred és com una brisa refrescant. El camí puja i puja. En aquest moment miro el Garmin i veig que ja porto 3,5Km, així que si al “briefing” ens han dit la veritat només queden 1km i mig de pujada. Cada cop les vistes són més espectaculars. Ara veiem Barcelona i el mar. Guau! Increïble!

Per acabar-ho d’arrodonir a mesura que més puja, més forta em sento i continuo avançant llocs. M’adono que la gent que passo porta una respiració molt més accelerada que jo. Ostres! Deuen estar patint molt! Jo continuo amb la meva estratègia de mantenir-me entre les 170 i 180ppm. Aprofito els trams amb menys inclinació per recuperar una mica i això em dona forces pels trams més durs.

Poc després del km. 5 hi ha una baixada per pista bastant pronunciada. Tot i que crec que vaig molt ràpid perdo 2 posicions. Quan acabo aquesta baixada veig que vaig a 190ppm i que el genoll em fa mal. Em recorda al dolor de la Trailwalker. “Merda! No! Això no!” Miro de mantenir la calma, i veig que no és un dolor intens i que puc continuar perfectament. A més, em dic que si a la trailwalker vaig aguantar 70 km amb aquell dolor, puc aguantar perfectament els 4,5km que em queden. Ara torna a fer pujada i ja no tinc tanta força com abans.

La pujada dura poc i de seguida entrem en un corriol que fa baixada. De seguida perdo als de davant però m’ho passo d’allò més bé saltant i aplicant el que he aprés als entrenaments. El dolor del genoll ja no hi és. A més, és una meravella fer la baixada a plena llum del dia!

Arriba un moment que dubto de si m’he equivocat de camí, ja que veig unes indicacions de la duatló que em diuen que estic al Km 17 quan abans totes les que havia vist eren de la cursa a peu. Per una altra banda, m’estranya que no m’hagi avançat ningú en aquest temps. Sóc conscient que a la baixada encara sóc lenta i això em fa sentir una mica insegura. Igualment decideixo seguir gaudint de la baixada i si m’he perdut mala sort. A algun lloc arribaré.


Quan estic a punt de sortir del corriol sento uns passos per darrera i veig a un noi de la cursa. Què bé! No m’he equivocat de camí! Ja ens queda molt poc! Estem al Km. 8,5

Uff! De sobte un tram complicat! Hi ha molta inclinació i em fa por caure. El noi d’abans baixa sense massa dificultats. Recordo el circuit de Mas Terrillo i no m’ho penso: començo a baixar a poc a poc mantenint el cos molt inclinat cap a enrere. Veig que no caic, augmento el ritme i amb un salt arribo a baix. Després d’això sortim del bosc. Ara toca augmentar el ritme que em queda poc més d’un kilòmetre. Em poso a 192ppm i em torno a acostar a aquell noi. Igualment ell també ha accelerat i veig difícil poder passar-lo. Tornem a la carretera asfaltada i ja veig la línia de meta. Gaudeixo dels últims moments de cursa! 1h 4min. 41seg. Estic molt i molt feliç!

Recupero una mica l’alé i pujo caminant a animar al Xavi. De seguida està aquí! Ho ha fet molt bé! 1h 9 min 36 seg.

Ens felicitem mútuament i anem a gaudir de la festa! Aigua, massatge i abans de marxar una mica de xocolata calenta!

Cris

OSSOS 2011

http://www.facebook.com/photo.php?v=10150554943046488


Feliz año nuevo
Andoni