dimarts, 3 de gener de 2012

CRÒNICA DUATLÓ DE CABRILS

Bé, sembla que tinc l'oportunitat de fer la crònica de la duatló de cabrils…doncs som-hi…
Arribem a Cabrils sobre les 8 :30h, sobrats de temps, anant a buscar els dorsals ja es respira un ambient mooooolt professional  …jutges, molts voluntaris, bicis super pepinos, cossos ben treballats enfundats en mallots intimidadors… « uiiii aquí hi ha molt de pro, em sembla que patirem” li dic a en Pedro…. “ tranqui tu has de fer la teva cursa...”  Em tranquil·litza a mitjes.

Puntual a les 9:30h es dona la sortida… donem la volteta pel poble i ja vaig a saco… bufffff aquesta penya no pensaran pujar a Coll de Porc a aquest ritme????... doncs va ser que si,  el ritme fort de la cursa s’imposa dominant,  no et permet prendre cap respir.

Primera pujada ... vaig ofegat.. em dolen els pulmons de inhalar aire fred a xorro... en Carles i en Joan m’avancen, els altres piris no se on son...
Ve la baixada, decideixo forçar una mica mes la maquinaria, guai !!! vaig avançat gent... vaig mes alt de pulsacions que no pas la pujada... mai m’havia passat!!!!  i la sensació d’ofec i cansament no es ni la meitat… deu anar així això a les curses.

Canvi, agafem la bici, sembla que les cames encara funcionant, mutua cap a dalt, seguim a un ritme infernal… havia avançat al Joan l’últim tram de la baixada anterior, ara es ell qui em torna a avançar en la bici... anem ofegats, no ens diem res, no podem...se m’escapa.
Baixada rapida cap a Orrius i apali cap a les antenes de Cellecs que falta gent... el ritme no afluixa.... feia temps que no patia tant... quina encerrona!!!!

Arriben les trialeres... per fi... ara es la meva.... no soc un gran baixador però em defenc... confio que avançaré gent... i així es!! es confirma la llegenda, alguns triatletes pateixen a les trialeres ... em puja la moral...

Darrera transició, deixo la bici i començo a córrer, veig que puc tirar , fins que arriba la primera pujada ... no puc... intento córrer... no puc ... camino... penso... m’agobio... em passa gent... m’agobio encara mes... ve la baixada... veig la llum, això s’acaba queden minuts  ....

Han passat 2hores i 27 minuts, entro per la estora d’arribada, veig la meva família, agafo de la ma els meus fills que creuen amb mi  la línia...

he patit molt, molt, molt.... la propera es la de blanes, hi anem?... jo hhmmm .. em sembla que si.

Agraïments a en Pedro per els seu suport, a tots els voluntaris que veu ajudar i animar, a la organització en general i als companys trails que estaveu a la arribada.

Xavi Amoros

1 comentari: