dijous, 29 de setembre de 2011

CRONICA ULTRA TRAIL ELS BASTIONS

Arribo a Ribes de Freser el divendres per la tarda una mica abans del briefing i instal·lo la furgo just al costat de la sortida per passar la nit, tot un luxe.  Abans del briefing, l’alcalde de Ribes ens dona la benvinguda i seguidament l’organització ens fa una explicació de la cursa, marcatge, controls, etc... També ens diuen que la meteorologia serà benèvola, potser amb una mica de pluja per la zona de l’olla de Núria però sense vents destacables.

L’organització ens dona un val de 11 eur per menjar, quin bon detall, així que busco un restaurant per  sopar un bon filet amb un vinet, s’han acabat les dietes de carbohidrats perquè veig que m’encaixa més una dieta “paleolítica” a base de cars i verdures, es a dir més proteica. Encerto el restaurant i sopo d’allò més bé a la Perdiu Blanca que està a la mateixa ctra. de la Collada i cap a dormir ben aviat.
 
El despertador sona a les 4 del matí, he dormit força bé  i no em sento gens nerviós sinó tot el contrari,  tranquil i amb moltes ganes de començar la cursa. Un lleuger esmorzar on incorporo per primera vegada un potito infantil de fruites i cereals que m’entra de meravella, un batut i una barreta de mel amb avena.  Control de material obligatori i a les 5h30,  sortida disposat a fer els 85 km i 6700 m de desnivell positiu i uns altres tants de baixada.
 
Surto al meu ritme i em col·loco en un segon grupet, encara que no em deixo portar i vaig al meu ritme que això es molt llarg com per desgastar-se de bon inici. Tot son sensacions brutals, corre de nit  mentre va sortint un sol rogent a l’horitzó, els corriols, els prats, els pobles fantasmes a aquella hora, les vaques que ens veuen passar com al·lucinades...   Sense adonar-me he deixat el grupet enrere i vaig sol només sentint  les meves petjades, la meva respiració i de tant en tant la d’algun company amb el que et creues un somriure còmplice al coincidir  (aquí no hi ha rivals, hi ha companys de viatge en un repte personal).  Finalment em  fico a escoltar al meu company de fatigues, en  Bruce i segueixo passant km i controls quasi sense adonar-me, deixant-me portar per el paisatge; Planoles, Collet de les Barranques, Fontalba i Nuria on arribo en 5h40 i on tinc la motxilla amb material extra per si el necessitem. En vista del bon dia que fa no agafo res del que portava d’abric (gorro, polar, guants i jersei tèrmics) disposat a pujar el Puigmal.  Abans de sortir pregunto com vaig i em diuen que Top Ten. No m’ho puc creure !!!! Estic tant eufòric que envio un sms a la Mònica: “Km 40, Top Ten, dur x ruc Em sento súper bé i animat com mai,  a més les Adidas que em van recomanar al Spiridon i que estrenava a la cursa (cosa que no es gaire recomanable) em van de meravella.
 


A mig camí de la pujada al Puigmal  comença a ploure feblement com estava previst, em fico el paravent i uns guant  de seda i segueixo mentre veig a excursionistes com van baixant una mica apurats però jo i el Bruce a la nostre, cap a dalt…. El temps va empitjorant, el vent començar a bufar amb força i el fred ja es intens. No fa falta dir que he badat al no agafar  la roba extra.  Arribo als quasi 3000 m del Puigmal i al km 40 de la cursa en 7h11m, 8 de la gral i primer de veterans. Encara que tinc molt de fred faig broma amb el voluntari que està al cim dins una petita tenda i que em te que marcà el control de pas perquè ja no tinc tacte per obrir la cremallera de la motxilla. El vent cada cop es més  intens, la pluja es converteix en calamarsa i la boira ja es tancada. La cosa es va complicant cada cop més i més fins que ja no puc quasi continuar, vaig empapat, el vent bufa molt fort amb ratxes intensíssimes i la calamarsa em pica amb força, no noto les mans, tremolo tant que les cames no em responen i el cos em fa mal,  la vista se’m torna borrosa per moments, porto un principi d’hipotèrmia i només penso a sortir d’allà.  Començo a passar por, s’ha ficat perillós de debò. Em trec un moment els auriculars i ja no me’ls puc tornar a ficar en lloc, no tinc gens de tacte a les mans. Així que sentint-ho molt  tinc que abandonar al Bruce en mig de la muntanya.

Tinc clar  que he de seguir endavant, he passat Finestrelles  i tornar enrere seria una bogeria. A més, se que hi ha un caminet que va a Núria just abans de la pujada de Noufonts, vaig baixar l’altre dia fent un entreno.  Vaig continuant seguint les senyals de la cursa entre la boira (sort que estava perfectament marcat)  i mirant de trobar el caminet a Núria. Vaig  a cegues encara que el gps em diu que tinc que ser molt a prop del caminet cap a la salvació però no el veig i em començo a ficar nerviós.  Estic en un pla donant voltes, veig la pujada que s’enfila al cim de Noufonts “Te que ser aquí  ¡!!!! “ Per fi,  la senyalització de Núria en blau, l’he trobat ¡!!
 
Vaig  baixant  seguint les marques blaves com puc perquè el fred no em deixa caminar amb normalitat  i encara  veig una mica borrós i diguem que  la boira no ajuda gaire encara que veig el riuet a l’esquerra que em dona la tranquil·litat de saber que vaig per bon camí. El temps va millorant ràpidament a mesura que vaig perdent alçada fins que veig el Santuari al fons.  Estic salvat ¡!!
 
M’acurruco a terra i em surt tota la tensió i els nervis, pensava que em quedava allà dalt per sempre amb el Bruce. M’hi estic un moment i segueixo baixant perquè al estar parat el tremolo es converteix en rampes.  Em trobo a algun excursionista que va tranquil·lament passejant, el temps torna a ser bo. Encara estic tant atordit que no se si ha estat un mal somni.
 
Just abans d’arribar al santuari, em trobo, diria que a l’alcalde de Ribes, que m’explica el que ha passat, es veu que un grop ens ha agafat al segon grupet però la carrera continua perquè desprès nostre les condicions han millorat força.
 
Miro el gps, marca 51 km i 9h10m.  Dos hores desde el Puigmal i no se quanta estona a l’infern.
 
La cursa ha acabat per a mi i em trobo tapat per mantes al costat d’un altre noi que també si hi ha trobat, amb caldo calent i tremolant com no em pensava que es podia fer, però content de ser-hi, de les sensacions que he tingut  i de haver viscut una experiència que no oblidaré mai i que es difícil d’explicar.

Quan marxo a agafar al cremallera em trobo baixant al noi que anava a prop meu, ho ha passat tant malament com jo. Al viatge a Ribes es força trist i fins i tot el revisor em dona ànims i em pregunta si estic bé, el tremolo m’acompanyarà fins que faig una dutxa calenta.
 
He de dir que l’organització es va portar súper bé en tot moment, que el marcatge va ser més que perfecta al igual que els avituallaments i l’actitud de tots els voluntaris però també els hi diria que tenia que haver pres alguna mesura perquè realment ens hi varem jugar el tipus, encara que fóssim uns pocs o simplement un de nosaltres.  Crec que no costava gens neutralitza la cursa per uns moments. També que com a material obligatori es tindria que incloure roba d’abric. Si ho hagués agafat, vaig badar......Una cosa he aprés; a alta muntanya sigui obligatori o no, el proper cop el polar i els guants vindran amb mi faci el dia que faci perquè les condicions poden canviar en pocs minuts. Si,  ja se que ho tindria que haver pensat per mi mateix però vaig fer una mala valoració de les condicions i pensava que pesaria l’Olla de Núria sense cap problema més que una lleugera pluja.
 
Aquest cop no em dic allò tant típic de mai més,  així que quan arribo a casa, el primer que faig es connectar-me a Internet i buscar un altre cursa, Els cavalls del vent estan plens i no hi ha llista d’espera i trobo el Ultra Trail del Montsant, de 100km. Ja està !!!! Inscrit amb una il·lusió desbordant  de nou. Ho tornaré a provar, lo d’avui ho podem considerar com un bon entrenament i la cursa de veritat serà d’aquí un parell de setmanes, a veure si hi ha sort i puc acabar.  Diuen que les millores de veritat venen després del  fracassos i que lo important no es caure sinó  saber-te tornar a aixecar encara amb més força i il·lusió.  Endavant docs, cap el Montsant !!!!

dimecres, 21 de setembre de 2011

Les 2 cares de l’Aneto

Fem una cursa llarga de muntanya en parella? Per que no? .
La primera opció que varem mirar va ser Cavalls del Vent però les inscripcions ja eren tancades, així que buscant per internet trobem les proves de l’Aneto, una marató, una de 67 Km i una de 97Km.. L’opció va ser fàcil; de maratons hi ha bastants al llarg de l’any i per fer la de 97 Km necessitaves un currículum que no teníem. Així va ser com varem decidir inscriure’ns a “Les 2 cares de l’Aneto”; 67 Km , un desnivell acumulat de 6.000 m per un terreny d’alta muntanya i una cursa d’autosuficiència on no hi ha avituallaments, és a dir, cadascú porta una motxilla d’uns dos quilets a l’esquena amb tot un material obligatori i el que creu que necessitarà com pot ser: paravent, polar, guants, brúixola, barretes, entrepà, aigua que vas reomplint en les fonts i rius, venes, iode, gominoles, etc... El circuit fa forma de Y es a dir, et creues dos cops amb la resta de competidors, així que vas veient com vas respecta a els altres.
Ja hi som, les 10:50 del dissabte 30 de juliol, dia radiant a Benasque i només queden 10 minuts, ja no hi volta enrere. Sota l’arc de sortida escoltem quatre consells d’última hora. Penso; “on t’has ficat? Saps realment on vas? “ Miro al meu voltant, la gent té ganes de començar i es veu molt bon rotllo i ambient. El Xavi em diu: “tranquil·la, que anirem al teu ritme i sobre tot gaudeix de l’entorn , del paisatge i de la companyia“

Sortim de la plaça de Benasque direcció al primer cim, Vallibierna. Als 6 kilòmetres arribem a Senarta on comença una a pista ample amb un sol de justícia i una pujada constant fins a Coronas al kilòmetre 13, és aquí on ens diuen “Ets la segona noia” amb el Xavi ens mirem sorpresos, queda molta cursa i pot passar de tot. Amb il·lusió enfilem un corriol de pedra seguit d’un llac preciós i acabem pujant, millor dit, grimpant per unes roques enormes que ens portaran al cim de Vallibierna al kilòmetre 19. En aquest tram comencem a veure el primers de la cursa que baixem com coets i veiem passa a la primera noia a una velocitat impressionat, també ens passa un altre noia que puja molt bé i que també va acompanyada de la seva parella. Com s’ho fan en aquest terreny? Semblen 4*4 !! La baixada de Vallibierna a Coronas és durilla i amb les pedres soltes. Se’ns fa difícil anar ràpid i ens passa un altre noia que baixa com una cabra. Ara ja soc la quarta. Comencem el tram de pista que baixa de nou fins a Senarta. Em trobo bé encara que fa molta calor, així que aprofitem cada salt d’aigua que trobem per refrescar-nos ficant-hi el cap. En aquest tram baixem força ràpid i passem a la tercera i a la segona noia. Un cop arribem a Senarta, cap el kilòmetre 30 no se que hem passa, no tinc benzina, intento menjar però el meu estómac esta tancat, no assimila res, ni fruits secs, ni pa, ni barretes, mai havia tingut aquesta sensació. Camino, la gent passa pel meu costat molt ràpid i ens tornen a passar les dues noies de abans. El Xavi es separa de mi, estic sola i porto una “pájara” de campionat. Vaig fent glopets d’aigua, quasi ja no en tinc i llavors veig el Xavi que m’espera en una font omplint dipòsits “Quina aigua més freda i bona que raja”. Li explico el meu estat, ell optimista com sempre, em dona ànims i em prenc un gel que pel que veig, es la única cosa que accepta el meu cos. Estem a la meitat de la cursa i ens queden els 16 kilòmetres de pujada a Puerto Picada per després baixar fins a Benasque. Per sort, portem suficients gels entre els dos per anar tirant i el Xavi es queda amb els Conguitos i les gominoles. Seguim caminant i a poc a poc agafo confiança i força de nou pensant un seguit de coses que suposo son normals en aquest estat “no tornaré a corre mai més, quan arribi al final cremaré les bambes, aquesta gent esta sumbada, em fa mal tot el cos, que punyetes estic fent aquí....” encara que cada cop em trobo millor i ja torno a corre i a gaudir de nou. Arribem al kilòmetre 46, al cim de Puerto Picada. Ara si, tot baixada fins a Benasque. No se si el meu cos o millor dit el meu cap, un cop arribat aquí, va veure que això ja estava, solament quedaven 21 kilòmetres fins l’arribada, però ja tenia clar que hi arribaria. Comencem a baixar a un ritme alegre i avancem a companys de cursa que m’animen després de veurem patir feia només una estona, fins i tot passem a la tercera noia que es queda enrere encara que el Xavi en diu que la portem just darrera seguint-nos, així que mantinc el ritme i anem passant a força gent tant de la nostre cursa com de la marató que ens va animant. A 6 kilòmetres de l’arribada ens posem el fontral i trèiem el gps per no perdre’ns en la foscor. Finalment, veiem el cartell de Bensasque a 2 kilòmetres però no es veu llum, no arribem, es fa molt llarg i de cop, com sortit del no res, el poble. Per ser l’hora que es, hi ha força gent animant i passem l’arc d’arribada amb un somriure i agafats de la ma. Prova superada i a més amb doble Piri-Podi tercera noia i tercera parella mixta i ara si, pensant en un altre repte a assolir en parella.

Cursa Olla de Nuria

dissabte, 17 de setembre de 2011

Presentació Secció Trail

Ahir nit es va presentar la temporada 2011-12 de la secció Trail, amb més força que mai.



Força Piri.