dilluns, 24 d’octubre del 2011

CRONICA III ULTRA TRAIL MONTSANT

Aquets passat cap de setmana s’ha celebrat a Cornuella de Montsant l’ultima proba de la lliga catalana de curses d’ultra resistència ; el III Ultra Trail de la Serra de Montsant  (UTSM) de 102 km i un desnivell + de 4000 m que encara sembli poc en tanta distancia, era el que feia realment dura la proba ja que era molt rodadora i dura muscularment.

 
Prèviament a la cursa hi ha el control de material obligatori i un cop revisat,  passem a la zona tancada on em trobo algunes cares conegudes com el Raul del Spiridon, el Marcel Batlle, l’Antonio, etc..  

Bon ambient a la sortida amb 330 participants disposats a arribar fins al final. Un breu “briefing” i puntualment a les 9 sortida i cap “al monte”. Un cop ficat a lloc, el ritme es bo i em trobo molt còmode, de cardio vaig suau i les cames van la mar de bé. Com a referencia, passo la distancia de la Mitja Marató en 2h20m  aproximadament però a partir del km 30, em comencen a donar rampes als bessons i als abductors quan faig pujades, això si que no m’ho esperava !!! Així que toca combinar el trote amb caminar i esperar així recuperar-me una mica però la cosa va a més, tot un poema.

Per si fos poc en aquest tram em quedo sense aigua durant uns 8 km al saltar-me una font i la cosa s’agreuja.  Finalment i amb molt patiment arribo al km 57 en  7h10m.     En aquest punt, es troba l’avituallament  intermig amb menja i on tenim el material extra que ens a portat l’organització en una bossa.

 Allà em trobo  al Marcel Batlle que ha tingut que abandonar perquè s’ha perdut. Li comento la situació i em diu que d’abandonar res de res.  Em passa unes pastilles de magnesi, sals per l’aigua i els seus gels. A més em porta pasta i em omple els bidons. Em sento tant agraït que només puc pensar en intentar continuar. Això si, em canvio les Adidas  per les Brooks Cascadia perquè el terreny era molt dur amb força trams d’asfalt, ciment i pista dura i les Brooks son algo més toves i tornem-hi, a seguir apretant els dents i fent cas al cor més que al cap que em deia que prou de patir….


Fent cas al Marcel, cada hora em prenia una pastilla de magnesi i bevia moltíssim líquid  per hidratar-me tant com pugues. A més, cada hora em prenia un gel per anar tirant i encara que les cames em feien força malt ja no venien les temudes rampes i xino-xano anar  passant kilòmetres amb mil vivències pel camí fins el  km 80 on hi havia el segon avituallament sòlid  i on vaig arribar després de quasi 10h30m i ja de negre nit. 

A partir d’allà començava la pujada més important de la cursa. Ja m’havien advertit que era el tram més dur. Jo esperava un Turo de l’infern d’uns 10 km i anava força mentalitzat però la realitat va superar lo esperat . Anava pujant amb un altre noi i sento que em diu “Ostia, nos hacen subir por aquí” i jo li dic, “no hombre no,  continua” però no, no hi havia camí, es tenia que escalar per una corda i després un altre cop i un altre…. Em sentia impotent, sense més forces i lent com una tortuga. Ja no veia cap frontal més i si mirava cap a baix, la llum es perdia en el buit. Finalment el cim i a carenejar.  

Aquí la cosa canvia, es  podia corra bastant, fa un vent agradable. No veig cap frontal ni davant ni darrera, tot es fosc i l’únic que destaca en la nit son alguns ulls brillants d’algun animaló.  

Per primera estona en tot el dia gaudeixo de debò, les cames tornen a anar bé i sembla que em tornen les forces. Arribo al control del km 90 molt recuperat. Em diu una noia que està dins una tenda que em queden 2 km de baixada tècnica fins a un poble i 8 més fins a la arribada, “Això està fet!!!”  Baixo ràpid fins a arribar a l’últim control.  Ja només queden 8 km, només com un entreno lleuger, així que torno a apretar els dents i a tope !!! No se si son les ganes d’arribar però em trobo  lleuger i ja no em fa mal res, fins i tot avanço a 6 corredors que de seguida deixo enrere en la foscor.  

4,3,2 i últim Km per un solitari poble fins l’arribada.... FINISHER !!!!!!  Son les 12 de la nit i han passat 14h43m desde la sortida.  Pregunto que he quedat i em diuen que el 34 de la general, no m’ho puc creure amb el que he patit.

Em sento en un parc infantil al costat d’un elefant-tobogan i allà em quedo entre els seus cornes. Les cames i les forces han dit prou.  


XGT

2 comentaris:

  1. Moltes Felicitats, i quina sorpresa al matí eh? a que no t'esperaves trobar a ningú.

    ResponElimina
  2. 80 km una setmana i 100 a la següent? Però nano, tu què menges? Enhorabona crack!

    ResponElimina